dissabte, 16 d’abril del 2011

Si ningú t'ho explica, no ho saps?

M'adreço a l'oficina de l'entitat financera amb qui hi tinc pocs tractes, però on per temes pràctics i de proximitat, hi tinc domiciliats quatre rebuts i també m'hi guarden quatre “duros”.
Val a dir que tenen un equip de gent molt amable, cosa que sempre és d'agrair.
L'home que m'atén em pregunta, -treballes només amb nosaltres?- No, responc, només quatre rebuts i quatre duros. Els meus estalvis (esquifits, però que sembla que als banquers els hi atrauen) els tinc a la banca ètica.
Resposta: -què? Perdó, quina és aquesta banca...?
Començo a explicar-li i aquest bon home no dóna crèdit a les meves paraules. Em sembla que és la primera vegada que algú li explica que al món hi ha gent que es preocupa per saber què fan amb els seus diners.

Que els diners serveixin a la gent, i no que la gent serveixi als diners, és la base de la banca ètica. Un concepte nou a partir del qual la banca ètica, sense deixar de ser una entitat financera-perquè busca beneficis com tota empresa-, actua sota criteris exclusivament socials i allunyats de tot tipus d'especulació. Els seus responsables han anomenat aquesta nova tendència ètica: economia social i solidària.
Sense el nostre consentiment, bancs, caixes i fons de pensions utilitzen els nostres diners per finançar fins i tot indústries d'armament, empreses amb explotació infantil, empreses contaminants ...
La disconformitat amb els actuals instruments d'intermediació financera que especulen amb recursos aliens, que exclouen del crèdit als que no disposen de garanties reals i que acaben fent del petit estalviador el subjecte que finança a les grans empreses, són algunes de les causes que donen origen a la banca ètica. Un concepte nou d'economia social i solidària que té en les inversions coherents seu element estratègic.

En Raül, es diu així l'amable senyor amb qui he tingut el plaer de xerrar, dubta de les meves paraules, ell sap (ho creu saber), que l'entitat on ell treballa, no té cap vinculació amb les finalitats tan poc afortunades que jo li he mencionat.

No et limitis a creure el què t'expliquen, Raül.

Marta Serrés i Bernis
Sant Cugat del Vallès, 15 d'abril de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada