La dreta liberal rebutja les prestacions socials i estimula “l’espavilar-se”, tot i que al que ells anomenen polítiques socials (una fracció força petita del que la resta entenem), han d’estar restringides als residents antics de nacionalitat espanyola.
Per poder obviar als immigrants (nouvinguts d’arreu, sobretot de països extracomunitaris) l’estratègia ha estat difondre mentides per treure’n profit a les urnes.
Recentment hem rebut la notícia que PxC presentarà la seva candidatura a Sant Cugat a les properes municipals. Coneixem al Sr. Anglada, el seu discurs ridícul i feixista, i que sovint fa palesa la seva ignorància. Dels seus amics de Sant Cugat no en conec a cap. Només he llegit a cugat.cat que el Sr. Víctor Gutiérrez serà el possible número dos de la seva candidatura.
Doncs bé, sense conèixer-lo, però tenint un nom a qui dirigir-me, li explicaré algunes coses:
En primer lloc li citaré paraules textuals del Sr. Arcadi Oliveres (President de la UNIPAU), que no dubto que no compartirà, però segurament tampoc tindrà cap argument de pes per rebatre-ho: “Si la gent sabera què és el que significa realment la immigració, estaria totalment a favor d'ella”... “Segons un estudi de les universitats catalanes, els immigrants donen a Catalunya cinc vegades més del que reben. El Ministre Miguel Sebastián en va fer una altre que revelava que els immigrants donen a Espanya 6.000 milions a l’any més del que el Govern gasta en ells”
Tradicionalment el racisme s’ha manifestat en forma de conflictes entre la població autòctona i la immigrada, però també entre la població immigrada recentment i la immigrada anteriorment (ja assentada, que ja es considera “d’aquí”), fet que s’accentua quan es troben en un nivell similar de necessitats i competeixen entre si pels recursos socials més bàsics.
Durant el franquisme algunes actituds xenòfobes s’esdevenien entre ciutadans “locals” i els andalusos, murcians o d’altres indrets d’Espanya que venien a Catalunya, però foren insignificants, ja que en el context de la dictadura s’entenia que tots eren ciutadans de la mateixa nacionalitat, per tant no es parlava d’immigració. Aquella immigració es va concentrar majoritàriament en zones urbanes precàries i formant nuclis de població no catalanitzada. En conseqüència, quan moderadament han sorgit problemes de xenofòbia en aquestes zones, la part menys recent, que s’autoqualifica “d’aquí” ho ha fet apel·lant als drets i condició “d’espanyols”.
Segurament és per aquesta raó que les organitzacions de dretes que han intentat estimular el racisme, en aquests contexts, han estat partits radicalment espanyolistes.
Però, com en tot procés, a mesura que hi ha un cert moviment social, amb població que ha estat escolaritzada en català, que comença a identificar-se amb el gentilici “català”, que abandona els guetos i s’instal·la en zones urbanes mixtes, i en un context de greu crisi econòmica com el que estem patint, ja és possible detectar taques de xenofòbia arreu del territori, fins i tot als barris de la classe mitjana. Es tracta d’una situació que pot generar temptacions a la dreta catalanista a nivell local per tal d’obtenir rèdits electorals. Però aquest joc és difícil des del catalanisme, i molt menys en un moment com l’actual, que s’està polaritzant la diferenciació entre les identitats catalana i espanyola, perquè la gran contradicció sorgeix quan no consideres immigrant un espanyol però si altres nacionalitats.
Sr. Gutiérrez, l’únic que he escoltat de vostè és en referència als estrangers que no han obtingut la seva condició de residents legals.
Sàpiga però, que els estrangers que estan en aquesta situació no és per voluntat pròpia, sinó per altres motius que ara no explicaré per no estendre’m més del compte. Però malgrat no tributar, ells també paguen impostos indirectes (lloguer de l’habitatge, despeses de subministres, menjar, etcètera). Sovint fan aquelles feines que cap de nosaltres no faria, i en el cas de les dones, moltes d’elles treballadores del servei domèstic de cases de gent força adinerada.
Li aconsello que abans d’obrir la boca faci una mica de prospecció, és documenti i si us plau, no ens subestimi.
Apel·lo al sentit comú dels meus conciutadans, que no es deixin entabanar per discursos simplistes. Als xenòfobs ni aigua!
Perquè d’aquí som tots els què hi som, i és entre tots, amb tota la nostra diversitat, que hem de construir una societat justa i igualitària.
Marta Serrés i Bernis
Sant Cugat, 18 de gener de 2011
